Mireia Calafell. FE-RI-DES

Què és pensar a través de la ferida? Què vol dir viure des de la ferida? Pot la poesia escriure la cicatriu més enllà de la metàfora? Quin sentit té intentar-ho? 

El punt de partida el marca una cadira situada al costat d’una altra, és a dir, una trobada entre amics, és a dir, la possibilitat de dir la ferida. Mireia Calafell convoca l’amistat per parlar i reflexionar sobre la cicatriu a partir de la lectura de poemes propis, però no només. S’acompanya de les paraules de Fina Birulés, Miquel Missé i Pol Guasch, així com d’altres veus que, avui, reclamen presència quan parlem de ferides. Tot amb l’acompanyament d’una altra amiga i el seu piano: la compositora Clara Peya.

Aquesta activitat compta amb la complicitat i el suport del Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona. En el marc de la segona edició del cicle d’acció Les cadires de Tàpies, a càrrec de Judith Barnés, responsable de programes públics del Museu Tàpies.

Mireia Calafell és poeta. Ha publicat Poètiques del cos (2006), Costures (2010), Tantes mudes (2014), Nosaltres, qui (2020) i Si una emergència (2024). Entre els premis que ha rebut, destaquen la Lletra d’Or al millor llibre de 2014, el Premi Josep Maria Llopart al millor poemari publicat l’any 2020 i el Premi Carles Riba 2023. És codirectora de la productora cultural La Sullivan. Ha estat codirectora del festival POESIA i + (2015-2016) i de Barcelona Poesia (2018-2021). 

Clara Peya és pianista, compositora i una de les creadores més singulars de l’escena musical catalana. Amb una trajectòria que fusiona jazz, pop, electrònica ha publicat tretze discos i signat nombroses bandes sonores per a espectacles escènics i cinema. Guardonada amb el Premi Nacional de Cultura (2019), la seva obra aborda temes com el feminisme, la dissidència i la vulnerabilitat des d’una gran potència poètica i escènica.

Una col·laboració amb el Concurs Internacional de Piano Maria Canals

La relació d’Antoni Tàpies amb la música va ser constant al llarg de la seva trajectòria. El seu interès s’estenia tant a la música contemporània —amb la qual mantingué una proximitat intel·lectual i creativa— com a la pràctica musical entesa com un llenguatge comunicatiu de caràcter universal. No és casual que Tàpies col·laborés en diverses iniciatives en què la música i les arts visuals entraven en diàleg, com les promogudes pel Club 49, un espai clau per a la difusió de l’avantguarda artística a la Barcelona de la postguerra.

En el marc de la col·laboració establerta entre el Museu Tàpies i el Concurs Maria Canals, durant tres dies (28, 29 i 30 de novembre de 2025) un piano del concurs s’integrarà en l’exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món, en diàleg amb l’àmplia mostra d’invitacions dimaginacióe les activitats culturals que organitzava el Club 49. La proximitat entre el piano i aquests documents permet aprofundir en l’atmosfera d’intercanvi creatiu en què Tàpies es va moure i en el paper que la música contemporània hi va tenir.

Com és sabut, a partir de la recuperació democràtica, Tàpies va intensificar la seva participació en projectes culturals i socials mitjançant la creació de cartells, un mitjà comunicatiu que considerava accessible. En aquest marc s’inscriu el cartell que l’artista va crear per al 50è aniversari del Concurs Internacional de Piano Maria Canals, fruit de la seva vinculació personal amb el món musical barceloní. La implicació de Tàpies va ser possible gràcies a la mediació de la família Gaspar Farreras i de la Galeria Gaspar, especialment a través d’Elvira Farreras de Gaspar i la seva filla, Elvira Gaspar Farreras. L’amistat entre Tàpies i el músic Rossend Llates, marit de la pianista Maria Canals, es fa palesa en el cartell amb les inicials R. LL., que se sumen a les de la fundadora del concurs.

A la sala del museu, la presència de la maqueta original de Tàpies a partir de la qual es va imprimir la tirada del cartell ofereix, també, l’oportunitat de situar l’obra en el seu context: el diàleg entre arts visuals i música, la complicitat entre creadors i institucions culturals, i el paper de Tàpies com un artista estretament vinculat amb el teixit social i cultural de la Catalunya del seu temps.

[Fotografia d’Àlex Espuny]