Anna Irina Russell. un, dos, tres.

El joc constitueix un eix vertebrador de la pràctica d’Anna Irina Russell. En els seus treballs, l’artista el reivindica com un marc metodològic i relacional, allunyant-se d’aquelles interpretacions que voldrien relegar-ho a una mera dimensió de frivolitat. Com ja advertia Antoni Tàpies a l’assaig El joc de saber mirar (1967), «jugar no vol dir fer les coses “perquè sí” (…). Jugant… jugant, de petits, aprenem a fer-nos grans. Jugant… jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement.»

L’obra d’Anna Irina Russell participa plenament d’aquesta sensibilitat. Allò lúdic hi opera com un dispositiu que desplaça les formes habituals de relació entre persones, materials i entorn. Sovint articulada a través de grans escultures inflables i toves, capaces de moure’s i respirar, la seva pràctica desestabilitza les jerarquies convencionals entre obra i públic, convertint qui hi participa en un agent actiu: un cos que transforma l’obra alhora que n’és transformat.

En la proposta d’escultura que Antoni Tàpies va concebre per a la Sala Oval del MNAC, l’artista imaginava un mitjó de grans dimensions dins del qual el públic pogués entrar: un cos buit, perforat, pensat per ser habitat. Amb un, dos, tres., Anna Irina Russell reprèn aquest imaginari lúdic i n’activa el potencial. La peça ens convida a endinsar-nos en aquest gran mitjó somniat i a explorar les entranyes d’una pràctica artística que té tant a veure amb el joc de saber mirar com amb una urgència poètica, i plenament contemporània, de repensar els vincles entre essers vius, objectes i espai.

La pràctica artística d’Anna Irina Russell s’articula a través de l’escultura tova i la instal·lació com una forma d’especular sobre processos de comunicació no hegemònics, on l’aire i la respiració funcionen com a materials relacionals. La seva obra proposa situacions en què la matèria esdevé comunicativa i subverteix subtilment les estructures que habitualment organitzen la manera com ens relacionem. Partint d’una confiança en la capacitat expressiva de la matèria, la seva recerca se centra en estructures inflables que respiren, s’expandeixen i vacil·len al llindar del col·lapse, atenent allò que resisteix la paraula i desborda la imatge: el desbordament, el contagi i l’asfíxia.

Es va graduar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona l’any 2015 i posteriorment va cursar el Màster en Art Sonor el 2018. Actualment és artista resident a La Escocesa (Barcelona), després d’haver estat a Hangar i Fabra i Coats. L’any 2025 va rebre el premi Because of Many Suns de la Collezione Taurisano durant Artorama (Marsella), i el 2022 va obtenir el Premi Miquel Casablancas per la instal·lació Contener · Desbordar.

Acaba d’inaugurar l’exposició individual Neix en l’aire la primera flor al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, comissariada per blanca arias. Recentment ha presentat les exposicions individuals Birika bezain elastikoa a Tabakalera (Donostia, 2025) i Un contagi a Bombon Projects (Barcelona, 2025). També ha mostrat la seva obra de forma col·lectiva en institucions com la Fundació Joan Miró, Santa Mònica, La Panera, MACBA, La Casa Encendida, CCCB, entre d’altres. L’any 2024 va publicar Tomar aire, un llibre d’artista editat per Brillo Editorial.

Activitat realitzada en el marc del cicle Seguint el sol. Destapant la mirada del Museu Tàpies, comissariat per Carolina Ciuti.