Germaine Dulac. Je n’ai plus rien

Comissariat per Imma Prieto, directora del Museu Tàpies, i Imma Merino, crítica de cine i professora universitària, el projecte sobre Germaine Dulac vol ser una reflexió sobre com les avantguardes van invisibilitzar certes artistes que posaven en tensió els discursos hegemònics i heteropatriarcals que imposava la societat d’entreguerres. Aquest és un exercici de recuperació de la memòria d’un passat en què moltes d’elles van quedar relegades dins de la història de l’art, Malgrat que les seves pràctiques van esdevenir fonamentals pel desenvolupament dels moviments artístics del segle xx.

Amb la voluntat d’obrir arxius i accentuant la idea de la importància d’un temps cíclic —tan característic de la trajectòria tapiana—, mirem enrere per tornar endavant fent recerca històrica i trobar veus silenciades, però, alhora, buscant les possibles connexions amb la configuració de les imatges des d’aquesta perspectiva surrealista que també es treballarà a l’exposició dedicada a Antoni Tàpies.

El 1927, Germaine Dulac va dirigir el migmetratge La Coquille et le clergyman (La petxina i el clergue), que no es va projectar fins un any més tard, el 1928; es considera el primer film surrealista, anterior al cèlebre Un chien andalou de Luis Buñuel, de 1929. La pel·lícula, basada en un guió del poeta Antonin Artaud, expressa l’obsessió d’un clergue per una dona casada amb un general.

La cineasta Mercedes Álvarez ha elaborat una peça de nova creació amb el títol “Germaine Dulac. Qui tem al cinema?” on a través d’una compilació de diferents films de Dulac es desvetllen les mirades de l’artista francesa al voltant de la representació del cos femení i la desarticulació del desig.

Germaine Dulac (Amiens, 1882 – París, 1942) va ser una productora, directora, realitzadora i guionista de cinema considerada la pionera del cinema surrealista de principis del segle xx. Dulac va realitzar més de trenta films entre 1917 i 1935, va escriure importants textos teòrics i va col·laborar en les grans revistes cinematogràfiques de l’època —Le Film, Mon cine o Cinémagazine—, on exposà les seves idees sobre la importància de l’autoria o sobre el cinema com un espai artístic des d’on poder explorar, a través de les imatges, l’interior dels éssers humans. La seva col·laboració més significativa va ser amb la revista radical feminista La Fronde.