Mónica Valenciano. En una gota de pols…

    Es tracta d’una posada en joc succeint ,

a partir d’una constel·lació-laberint de 16 imatges que es revelaran in situ.

    En el moviment de les imatges es barregen múltiples cossos, temps i textures,

     descobrint relacions inesperades que sembren l’espai d’una crida.

     Hi acudeixen parpellejos d’una presència comú i un cant… 

 Des d’aquella gota de pols, l’acollida possible d’una bufada

   sotraga i dansa.

A través d’aquest procés d’impregnació commoguda per l’imaginari de Tàpies, 

escolto el planter de la seva ressonància.

    Desplegar la veu del cos amagat en el cos que balla

   a la recerca d’aquella polifonia que, més que explicar…

implica maneres d’habitar el que ocorre dins-darrera-sota-entre-amb el que hi ha.

  Mossega, la memòria?

  Els punts són de la cicatriu?

   I l’aire, que el veus?

  – Deixar veure aquella crida en què alguna cosa es presenta.

  – Generar la potencialitat d’allò que s’esdevé com a manera de sorgiment.

       –  … .  . .   ..    .

                     «L’esdeveniment s’amaga plegat en el trànsit entre un gest i un altre; 

                així tot instant és potencialment una porta que s’obre.» (Pascal Quignard)

 * Donar cos a les imatges. Conviden:

    Restes d’una rialla als núvols ーatentament bufa el que veusー ballar el batec d’un buit ーel que arrossega aquell cop, ho veus?ー circuits d’una aroma a dins ーconvertir-te en allò que veusー un desmai de la lluna en el teu rostre.

TR_ES PASSATGES PER A UNA CORPOGRAFIA POSSIBLE:

                      A l’indret dels passos perduts

                         la porta crida, fereix i es diverteix 

                         traspuntant en la distracció deixa veure-

                           l’invisible al bell mig de l’aguait,

                              juga una bufada de cendres al vol 

                             entre els pans i els peixos es belluga l’espant,

                                el moment nòmada canta 

                                  embriac ensopega amb un nen 

                                   on trenquen les lletres 

                                     em reuneix la cançó, diu 

                                       precipici que callo.

                                       Aquí la tremolor de la pedra 

                                       lentament cau desplegant 

                                      temps reversible 

                                    d’un món desmaiat damunt l’ala,

                                    aquí bufen ossos amagats 

                                  amanyagant l’instant arriba 

                                  a veure un estupor ballar 

                                a cicatrius el vent i

                              mar endins la distància a crits per tocar.

                             Aquí era qualsevol lloc.

                                                                                                                                                                                                                                  9 portes i el pressentiment 

                                                                                                                                                                                                                              entre els dits un espetec

                                                                                                                                                                                                                          és la banda sonora,

                                                                                                                                                                                                                            en el fons soc el gos 

                                                                                                                                                                                                                            que ensuma entre les fulles caigudes

                                                                                                                                                                                                                                aquell buit encara sense nom 

                                                                                                                                                                                                                                                          entrada lliure