Mami Sugar. Cerca núm. 3. Reescriptura

Un mitjó: un objecte quotidià, mínim, gairebé insignificant. En mirar-ho faig una associació immediata:

mitjó → peu → sabata.

I aquest recorregut em fa pensar en centenars, milers de persones que caminen:

• que creuen deserts, costes, ciutats i fronteres;
• que arriben a Europa o intenten arribar a Catalunya;
• que desapareixen de la nostra vista quan trepitgen la ciutat;
• que no poden accedir als museus, però aguante la vida quotidiana.

Penso en els que habiten els marges, en els cossos no normatius que no encaixen a la narrativa oficial. Penso en els qui, fins i tot sense papers, construeixen i sostenen l’economia catalana:

• les persones als camps de Lleida,
• les que treballen el reciclatge amb els mateixos materials amb què Tàpies creava les seves obres.

Aquestes presències invisibles són aquí, en els avantpassats damunt dels quals van passar el fuet que va ajudar a aixecar aquest país amb matèries primeres com el cacau, el cafè, el sucre, la fusta.

I si penso en Tàpies penso, inevitablement, en Catalunya. I si penso en Catalunya, veig la senyera. Com es construiria avui una bandera catalana?

Quin és el vostre or? De qui és la sang?

Però jo sí que sóc catalana. Aquesta bandera també és meva. Ens hem d’apropiar dels símbols, transformar-los, jugar-hi, crear noves narratives.

Aquesta ve a ser una altra història fundacional de la bandera catalana del segle XXI, realitzada amb els mitjons de persones afro-descendents que caminen sobre una sang fictícia.

Per això proposo una altra senyera: una bandera creada des dels marges, des dels cossos que no s’esperen al carrer però que sí s’exposen al museu, com a signe de diversitat i d’integració.

En aquesta altra bandera, el groc és l’or d’Abya Yala: la riquesa extreta de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, transformada avui en coltan, cacau, petroli o empreses extractivistes que sostenen el benestar europeu. El vermell és la sang del tràfic transatlàntic: un traç que segueix viu en les morts del Mediterrani, a les fronteres on encara sagnen els cossos negres.

Perquè la presència negra a Catalunya no comença amb la migració recent: és antiga, és a la terra i en el temps.

A gairebé totes les regions d’Àfrica hi ha una figura que connecta el món dels vius i el dels morts. Una presència que es vesteix amb un vestit fet de fulles seques, de fibres, de teles, de materials que respiren memòria. És una màscara que entreté la infància, que balla, que provoca, però que també guia, acompanya i ajuda a transcendir. Una figura que no només apareix: intercedeix. Que no només balla: obre portals. Que no només juga: protegeix.

Vull prendre aquesta figura ancestral i crear-ne una de pròpia; un ésser vestit amb mitjons, amb els mitjons de les persones migrades a Catalunya, i també amb els mitjons que es fan servir per dibuixar aquesta nova bandera.

Els mitjons es perden a les rentadores, sí; però també són el millor lloc per guardar secrets, per protegir petits tresors, per abrigar-nos del fred del món. Per això demano a la comunitat migrant aquests mitjons sense parella per crear un vestit que dialogui cara a cara amb el gran mitjó de Tàpies; un vestit que activi una dansa dels marginats, un moviment que reuneixi temps i territoris, que em connecti amb els milers de persones que caminen, que fan la travessia per arribar a Europa, Espanya, Catalunya. Perquè quan no hi ha sabates, quan tot s’ha perdut o deixat enrere, seguim caminant amb mitjons.

El meu cos —negre, de dona, de gairebé cinquanta anys, gros, queer, excessiu —no és el cos esperat. Però aquest cos és el que avui construeix aquesta nova senyera. El que reclama un lloc al relat. El que diu: Catalunya també s’escriu des de nosaltres. El que afirma: som aquí, sempre hem estat, i som part fonamental del que aquest territori és i pot arribar a ser.

Silvia Albert Sopale

Sílvia Albert Sopale és actriu per vocació, directora per obligació, dramaturga per responsabilitat social i activista per amor a la negritud. Nascuda a Sant Sebastià, és filla d’una mare boobe de Guinea Equatorial i d’un pare igbo de Nigèria. Actualment resideix a Barcelona.

És fundadora de Perifèria Cimarronas, el primer teatre negre a Espanya; Spring Chair al KJCC de la Universitat de Nova York; membre de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya; fundadora d’Hibiscus, l’Associació d’Afroespanyols i Afrodescendents; i directora del Festival Black Barcelona. És també cofundadora de Tinta Negra, col·lectiu que impulsa la diversitat racial en les arts escèniques, i membre de t.i.c.t.a.c. (Taller d’Intervencions Crítiques Transfeministes Antiracistes Combatives).

És co-creadora de No es país para negras (2014), Blackface y otras vergüenzas (2019), Parad de pararme (2021), La Moreneta (2021), Cuentos desde la Periferia (2023), Mahmud y no solo Mahmud (2023) i Lotö, un ritual de emancipación corporal (2024).

El seu treball és estudiat a universitats espanyoles i nord-americanes, i ha presentat les seves peces a Nova York, Chicago, Colòmbia i en diversos països europeus.

La programació i el comisariat de la segona edició del cicle Seguint el sol ha estat a càrrec de Gabriel Virgilio Luciani.