Busco en la imaginació la materialització d’una màquina of water com jo

En el marc de la tercera edició de Pols. Laboratori de recerca col·laborativa, les artistes Helena Ripoll, Irene Rojo i Viva, amb la tutoria de Lucía C. Pino, han realitzat una residència de dos mesos al Museu Tàpies basada en l’experimentació amb la matèria en el context de l’exposició Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur.

Amb motiu de la presentació pública dels resultats de la recerca, les artistes proposen l’activitat Busco en la imaginació la materialització d’una màquina of water com jo:

«Durant aquestes setmanes de residència, habitant l’espai del museu i, més concretament, l’exposició Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur des de la conversa, l’escolta i l’atenció compartida, més que aturar-nos en les obres exposades com a objectes singulars, ens ha interessat allò que les envolta i les sosté: els gestos de disposició, les relacions que s’activen en l’espai, les atmosferes i preguntes que acompanyen el fet mateix d’exposar. Una exposició que, d’alguna manera, parla de la mateixa exposició; de les seves condicions de possibilitat, els contextos i les presències que la travessen.

A partir d’aquest procés de recerca i convivència elaborem aquesta proposta que desplaça les formes habituals de recórrer l’espai del museu i proposa deixar-se afectar per una altra manera d’estar. Un recorregut que no pretén tant mirar les obres com afinar l’atenció cap a allò que passa al seu voltant, entre elles, abans i després d’elles.

L’activació que proposem tindrà lloc a les 8 del matí, una hora que no pertany als horaris d’obertura del museu. Ens interessa aquest petit desajust, aquesta sensació d’arribar a un lloc quan es troba en un altre estat, entre la nit i el dia. L’alteració de la temporalitat forma part de la proposta: entrar al museu des d’una certa estranyesa per desplaçar les expectatives.

Al llarg del recorregut, les persones participants portaran un dispositiu que interromprà parcialment la visió. La mirada quedarà suspesa durant gran part de l’experiència, obrint espai a altres formes de percepció: l’escolta, l’orientació del cos, les distàncies, les textures, la temperatura i la presència dels altres cossos. En moments puntuals, una petita obertura permetrà dirigir la mirada cap a una imatge concreta: aparicions breus que emergeixen dins d’un estat d’atenció sostingut per altres sentits.

Ens preguntem què passa quan deixem d’entendre l’exposició principalment com un lloc que prioritza la visualitat. Què apareix quan la percepció es desplaça i l’atenció es dirigeix cap a allò que habitualment queda al marge. Potser aleshores el museu esdevé, per un instant, un espai on escoltar les relacions, les atmosferes i les condicions que fan possible que alguna cosa sigui mostrada.»