Mireia Molina Costa. Visibilitat inferior a 1 km

Què ens revela la mirada quan deixa de distingir amb claredat allò que té al davant? La boira i la foscor desdibuixen els contorns i alteren la nostra manera habitual de percebre l’entorn. Per a Antoni Tàpies, mirar és un exercici que permet eixamplar el coneixement i descobrir allò que ens passa inadvertit. Però, quan la visibilitat disminueix, com podem orientar-nos?

Aquesta pregunta ressona en dues obres de Tàpies presents al museu: el Mitjó, a la terrassa, i Núvol i cadira, a la façana. Els fils enrevessats de l’interior del mitjó evoquen la trama metàl·lica i densa del núvol. En totes dues obres, els entramats irregulars dels materials difuminen els contorns i conviden a mirar més enllà de les formes recognoscibles, cap a allò que roman parcialment ocult.

A Visibilitat inferior a 1 km, Mireia Molina Costa investiga la falta de visibilitat com una condició amb entitat pròpia, capaç d’obrir altres formes de percepció i coneixement. En el context de Seguint el sol, l’artista contraposa la llum solar i els sistemes hegemònics que ordenen, mesuren i cartografien el món a un «sistema d’orientació lunar», en què la penombra, la somnolència i la desorientació permeten explorar altres maneres d’habitar el món. Potser no es tracta de trobar un nou nord, sinó d’aprendre a orientar-se sense tenir totes les respostes.

La proposta pren la forma d’una experiència sonora a mig camí entre la lectura, els exercicis poètics i les cançons de bressol. A través de la veu i la paraula, Molina Costa ens convida a afluixar l’atenció i endinsar-nos en un estat intermedi entre la vigília i el son. Una invitació a suspendre la necessitat de veure-hi clar i a explorar què pot emergir quan ens deixem guiar per altres sentits.

“Visibilitat inferior a 1 km” compta amb el suport de les Beques FAR 2026 per a la creació artística, recerca i innovació de la Generalitat de Catalunya.

Mireia Molina Costa (Barcelona, 1997) s’interessa pel llenguatge com a material ecològic, afectiu i ritual; per les formes que esdevenen de la seva transmissió oral i escrita així com les seves expressions no-verbals i intel·ligibles. La seva pràctica se situa entre el cant, la creació sonora i l’escriptura, així com altres processos de relació auditiva, curatorials i editorials. Ha mostrat el seu treball sonor a MACBA, Arts Santa Mònica, Hangar, ESMUC (Gender Sounds IV), La Caldera (Premi Art Jove Creació), la Fundació Miró i CACiS. El forn de la calç (amb el col·lectiu cossos d’aigua), entre d’altres. Actualment és investigadora resident a La Escocesa i entre 2022 i 2025 va ser editora a la plataforma einaidea (Barcelona), on segueix vinculada com a col·laboradora externa.

Activitat realitzada en el marc del cicle Seguint el sol. Destapant la mirada del Museu Tàpies, comissariat per Carolina Ciuti.

[Imatge: ama ara l’eco nua, performace sonora, 2024. En el marc de la mostra col·lectiva Un paisatge reverberant, laberíntic, fangós, dens i estrellat a cura d’amor rumor, Sala d’Art Jove i La Caldera. Foto: Irene Royo]