L’any 2025, la Sala d’Art Jove i el Museu Tàpies desenvolupen conjuntament la segona edició de Pols. Laboratori de recerca col·laborativa. Durant dos mesos, un grup d’artistes compost per Meritxell Cañas, Natalia Domínguez i Salva G. Ojeda, amb la tutoria de Marc Larré, ha realitzat una residència en el Museu Tàpies basada en l’experimentació amb la matèria en el context de l’exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món.
El marc teòric de la recerca ha girat entorn de l’olor. Les interpretacions de l’obra d’Antoni Tàpies s’havien concentrat tradicionalment en el que és hàptic, destacant els valors òptics i tàctils de les pintures matèriques de la dècada de 1950 d’ara endavant. Aquesta nova aproximació a l’obra pre-matèrica de Tàpies des de les seves propietats i suggeriments olfactoris opera un canvi de paradigma important, perquè revela tota una dimensió sensorial que romania latent en els documents històrics. En Memòria personal. Fragment per a una autobiografia (1977), el mateix Tàpies esmenta el perfum d’una senyora de l’alta societat, l’olor de molsa i suro dels pessebres del mercat de Santa Llúcia o les aromes a resina, espígol i farigola dels boscos pròxims a Barcelona, entre molts altres exemples, com a claus que ancoren el record en experiències més enllà del narratiu i del visual. Tal com es recull en el programa de mà de l’exposició, la crítica artística del moment també coincidia en assenyalar en la cosmologia tapiana ja uns “instruments olorosos”, ja un “buit perfum”, ja una “olor de fòsfor i claveguera”, que condueixen a diferents conclusions.
El resultat principal de la recerca és l’escultura Olor de fòsfor i claveguera (2025), instal·lada temporalment a l’exposició com a part de les transformacions previstes per fer plural des de veus contemporànies aquell doble singular de la “imaginació” i el “món”. Aquesta nova producció es configura a partir de la idea de l’enfleurage, una tècnica antiga d’obtenció d’essències que utilitza el greix com a mitjà per extreure les aromes de flors –i també d’objectes– per contacte directe amb la substància oliosa. Una pantalla gran de metacrilat serveix en aquesta ocasió com a suport per la trobada del greix amb diversos objectes olfactoris, tant naturals com artificials. No obstant això, en lloc de portar el procediment fins a la fase final, l’obra mostra el procés detingut just en aquest contacte entre el greix i l’objecte, emfatitzant així el moment material previ a la seva dissipació com a essència –o absolut–.
La proposta dialoga amb l’espai des de tres eixos. D’una banda, la transparència del conjunt genera un punt de condensació i encreuament entre l’exposició i la nova intervenció, superposant una nova capa material i de significació. De l’altra, revisita un dels principals temes de l’obra de Tàpies: la tàpia crua i densa com a forma particular de realisme, a mig camí entre figuració i abstracció, que posteriorment substituirà els materials com la pols de marbre o el ciment per objectes quotidians i fins i tot vernís. El tercer gest que planteja la peça és el d’aixecar la vitrina —tan present en l’exposició— al pla vertical, situant l’obra en un tercer espai entre l’horitzontalitat pròpia dels expositors i la verticalitat fixada a la paret dels quadres.
Les aromes no solen tenir adjectius propis, com ocorre amb les percepcions d’altres sentits. Mancant noms específics, els hi roben a objectes veïns, i per això se sol dir que això fa olor d’allò, en una mena de metàfora infinita. Seguint aquest exercici d’infinitud, l’obra proposa unes “olors-objecte” singulars que abastarien potencialment tot l’univers. La idea no és proposar una experiència olfactòria, sinó activar una imaginació de l’olor.
