L’exili com a motiu visual

La segona sessió del cicle de cinema “Els exilis (in)visibles” té com a focus la projecció En el balcón vacío (Jomi García Ascot, 1961, 70’). Aquest film és una adaptació d’una novel·la de María Luisa Elío, qui també firma el guió i encarna el paper protagonista.

Jomi García Ascot i María Luisa Elío van exiliar-se a Mèxic sent molt petits. Van créixer amb l’enyorança cap a un país que no havien conegut i, en certa manera, van assumir la nostàlgia dels seus pares. L’únic que havien heretat de la seva infància espanyola era un conjunt d’imatges inconnexes, on es barrejaven la ingenuïtat de la infantesa i la crueltat del món adult. El balcón vacío és la pel·lícula que millor plasma en imatges la ferida de la identitat: un home amb el rostre difús, una finestra amb vistes a una teulada, una escala on una dona es creua amb la nena que va ser, etc.

En acabar la projecció, Luís E. Parés donarà una conferència que contribuirà a acostar-se a aquest univers del jo. 

Sinopsis En el balcón vacío 

Després de la mort de la seva mare, Gabriela, recorda els esdeveniments que la van marcar durant la Guerra Civil espanyola, quan era una nena. Després d’anys d’exili a Mèxic, decideix tornar a Pamplona, la seva terra natal, per capturar els records que ha perdut. 

La pel·lícula va tenir un pressupost mínim i va ser filmada els caps de setmana per un grup d’amics, tots ells fills d’exiliats. Aquest fet la converteix en l’autobiografia més punxant que va produir l’exili cinematogràfic.

Imatge del rodatge de “El balcón vacío” (Arxiu familiar)