Tàpies. Malenconia

Aquesta exposició se centra en l’obra de Tàpies produïda a la primera meitat de la dècada de 1990. Durant aquests anys, Tàpies sembla dominat per una certa malenconia. Tot i l’èxit aconseguit, malgrat ser un moment farcit d’exposicions i de premis, i amb la creació i l’obertura de la Fundació que duu el seu nom, Tàpies vivia un període en què feia referències constants a la mort i, més específicament, al dolor, al dolor físic que la vida porta implícita. Sembla que Tàpies començava a ser conscient del pas inexorable del temps i de la seva edat avançada. 

Paral·lelament, la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la posterior descomposició del món soviètic van significar el fracàs del projecte polític amb el què havia simpatitzat. Per ell, com per alguns intel·lectuals i artistes d’esquerres de la seva generació, l’esfondrament del socialisme d’estat semblava haver exhaurit la trajectòria històrica del mateix socialisme, i el capitalisme es presentava com un horitzó insuperable en què la utopia ja no era possible i el passat quedava reduït a la seva dimensió totalitària.

A més, durant aquests anys, conflictes com ara la guerra de Bòsnia, que Tàpies va sentir molt propera quan va visitar Venècia per preparar la seva intervenció a la Biennal del 1993, o el genocidi de Ruanda, que ell llegia als diaris i veia a la televisió, van deixar la seva empremta en algunes obres d’aquest període, en què sovintegen imatges d’embolcalls mortuoris, d’ossos i de cranis, i d’al·lusions a la mort i al dolor. L’exposició inclou obres molt representatives com ara Embolcall (1994), Rèquiem (1995) i Dukkha (1995) al costat d’obres que encara no s’han exposat mai com ara Quatre elements (1992) i Abans-després (1994). 

Dukkha és un terme budista de traducció difícil perquè té un significat molt ampli en la llengua original, el pali, que inclou diversos matisos: desil·lusió, insatisfacció, patiment, dolor, intranquil·litat, imperfecció, malestar, frustració, irritació, pressió, agonia, buit, tensió, angoixa existencial… Totes aquestes nocions descriuen molt bé l’estat d’ànim de Tàpies en aquest moment vital. Tanmateix, tal com explica Tàpies al documental realitzat per Gregory Rood per a la BBC el 1990, i que també acompanya l’exposició, no és una al·lusió al dolor i al patiment per victimitzar-se, o per abandonar-s’hi, sinó un ser-ne conscient per trobar maneres de conviure-hi, de superar-lo i, potser, malgrat tot, d’atènyer la felicitat.

[Imatge 1: Antoni Tàpies. Dukkha, 1995. Col·lecció privada, Barcelona. © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. Fotografia: © Foto Gasull, 2022.] [Imatge 2: Antoni Tàpies. Raigo (1992) i Matèria rosada (1991) . Col·lecció privada i Fundació Antoni Tàpies, Barcelona. © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. Fotografia: © Roberto Ruiz, 2022.]