Anar i venir de Valcárcel Medina

L’obra d’Isidoro Valcárcel Medina, generada en el moment de declivi de l’informalisme, es va qüestionar des d’un principi l’estatus de l’obra d’art i el seu valor estetitzant. En les obres de 1968-1969, després d’un període breu dedicat a la pintura, és patent la utilització de l’espai com a element que condiciona les variables d’una obra.

De fet, en aquestes peces ja s’endevina el que serà una constant del seu treball posterior: d’una banda, la concepció d’una obra com a estructura en la qual es manifesten dimensions de la realitat -consideració de lloc i del moment concrets-; i de l’altra, la preocupació per la seva funció social -entesa en un sentit ampli, no en el sentit excloent de “denúncia” o “compromís”-, és a dir, la preocupació per la consecució del que ell anomena un “art habitable” o un “art per ser viscut”.

A partir dels anys setanta, Valcárcel Medina abandona progressivament el llenguatge plàstic per endinsar-se en una sèrie de pràctiques que van des de la poesia experimental, la música i el mail art fins al cinema, la performance, les instal·lacions i la cinta magnetofònica, que anirà desenvolupant durant els anys següents. La seva obra no s’havia limitat mai a l’esteticisme formal, però en aquest moment, coherent amb la seva trajectòria, pretén desmantellar les contradiccions inherents a la simbologia dels espais expositius i la institucionalització del fet artístic.

Durant els anys vuitanta i noranta, Isidoro Valcárcel Medina ha continuat treballant en el seu projecte artístic sense desmentir les posicions dels anys setanta. La seva obra ha anat evolucionant des de propostes objectuals susceptibles d’arribar a ser mercaderies artístiques fins a una desmaterialització que afavoreix l’aparició d’una actitud que transforma la consciència de la percepció no tant en obra d’art sinó en experiència d’art. Aquesta actitud és la que permet interrelacionar la vida amb l’art, i l’art amb una reflexió crítica i provocadora de la realitat.

Aquesta exposició va permetre la catalogació i posada a punt d’una producció artística, en gran mesura desconeguda pel públic i silenciada per la crítica, a través d’una publicació exhaustiva sobre la seva obra. Amb motiu d’aquesta mostra, també es va editar el llibre d’artista Rendición de la hora.

Anar i venir de Valcárcel Medina pretenia donar a conèixer l’obra d’aquest artista (Múrcia, 1937), un dels creadors conceptuals més rellevants de l’Estat espanyol, no només des del punt de vista històric, sinó també com a referent artístic d’una nova generació d’artistes joves. Aquest projecte s’articulava al voltant de tres fitxers convencionals de grans dimensions que recollien diferents tipus de documents, a través dels quals es desenvolupaven diversos “arguments”.