Les cadires de Tàpies: Eduard Escoffet

Les cadires de Tàpies és un cicle d’accions sonores de caràcter multidisciplinari organitzat en el marc de l’Any Tàpies amb la col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d’una proposta que posa al centre la veu i la paraula per fer un acompanyament sonor a la memòria oral. Així doncs, cadascuna de les tretze sessions comptarà amb la presència d’un creador que partirà de la cadira com a element performatiu per reconnectar amb l’univers creatiu de l’artista des dels llenguatges expressius i les posades en escena d’avui.

L’onzena cadira de Tàpies és una proposta d’Eduard Escoffet. 

Eduard Escoffet és poeta i artista sonor. Ha publicat els llibres de poesia Gaire (2012), El terra i el cel (2013, publicat en castellà el 2018 amb el títol de Suelo y cielo) i Menys i tot (2017), a banda del llibre d’artista Estramps amb Evru (2012) i el pòster-poema Plançó (2021), premi Carles Hac Mor. El 2018 va ser finalista del Prix Bernard Heidsieck, atorgat pel Centre Pompidou i la Fondazione Bonotto. Amb la banda d’electrònica Bradien, amb la qual va col·laborar entre 2009 i 2016, va publicar els discos Pols (2012) i Escala (2015). Actualment és membre del grup Barba Corsini, amb el qual va publicar el 2021 el disc Un nou incendi. És autor amb Gianluca Abbate del film en realitat virtual Cos endins (Itàlia, 2019), guanyador del premi Goethe al Zebra Poetry Film Festival de Berlín.

El 2022 va compondre la peça Ode to the Walking Class per al grup vocal alemany Sprechbohrer en el marc del projecte The Poet’s Sound. El 2022 va estrenar a Barcelona la performance sonora per a cassettes Utopia i esclavatge (peça per a 25 veus mecàniques), que posteriorment es va poder veure a Tarragona i Madrid. El 2023 va presentar la doble exposició Creixement i decreixement de Howard Roark a Chiquita Room i The Green Parrot (Barcelona) i va publicar el disc de poesia sonora i improvisació vocal Bastida, publicat per Erratum (París) i Sonhoras (Barcelona). 

T/H-partitura

Un diàleg sonor entre Bernard Heidsieck i Antoni Tàpies

Eduard Escoffet | Durada: 25 min aprox. 

Entre 1959 i 1960, Bernard Hedisieck compon Poème-partition T, un poema sonor dedicat a un quadre de Tàpies, que en aquells anys s’estava obrint pas en el circuit europeu de galeries i especialment a París. Com havia fet amb els quadres de Jean Degottex i altres artistes, Heidsieck va escriure i gravar amb el seu magnetòfon un poema que jugava amb la superposició i la textura de la veu i que era, al capdavall, un diàleg obert amb Tàpies. Heidsieck va enviar el poema a Tàpies, però el pintor no va respondre mai i aquest diàleg va quedar interromput.

T/H-partitura pretén, doncs, fer possible aquest diàleg entre els dos creadors. La peça resultant refà els materials sonors del poema d’Heidsieck i afegeix elements que estableixen ponts entre les dues poètiques, com ara la cadira, eix central d’aquest cicle. Es tracta d’una peça quadrifònica feta amb quatre cintes de casset i veu en directe, pensada també perquè dialogui amb l’edifici i els sons ferroviaris que el travessen. Com en altres peces anteriors d’Escoffet com Utopia i esclavatge (La Capella, 2022) i Eco l’oracle (CCCB, 2023), T/H-partitura experimenta amb la superposició i la fisicitat de la veu. En aquest cas, a més, investiga elements comuns entre l’obre de Bernard Heidsieck i la de Tàpies.

Tot i que no van arribar a establir un diàleg creatiu, són molts els elements que els acosten: tots dos impregnen les seves obres de realitat —amb objectes un i amb gravacions del carrer l’altre—, manipulen els materials —les terres i les pintures un, la cinta magnetofònica l’altre—, desborden els suports —la tela i la pàgina, respectivament— per aconseguir unes obres que han de ser vistes i escoltades en directe i posen el cos al centre —el gest i la veu, respectivament. Molts poetes han escrit sobre Tàpies, però cap com Bernard Heidsieck ha pogut traspassar l’essència del codi artístic tapià a un altre suport: fa de nou el quadre treballant el text i la veu com ho feia el mateix Tàpies. T/H-partitura, doncs, és la reconstrucció d’aquests ecos.