Arquitectures del discurs

Arquitectures del discurs va néixer d’una reflexió sobre la funció de la pràctica comissarial contemporània, basada en la diferència entre la creació teòrica de models i la seva reproducció.

El projecte partia d’una sèrie de reflexions generades a l’entorn de l’estudi de l’espai arquitectònic de la Fundació Antoni Tàpies, el fons de publicacions periòdiques de la biblioteca i l’escultura d’Antoni Tàpies Núvol i cadira (1990), instal·lada a la teulada de l’edifici. Arquitectures del discurs comptava amb el comisssariat general d’Ute Meta Bauer i la participació d’un seguit de col·laboradors que pertanyien a camps molt diversos, des de l’antropologia cultural, el disseny i les accions contrahegemòniques fins a les traduccions sonores.

Arquitectures del discurs treballava aquest sentit d’autointerrogació per tal d’articular una construcció discursiva a través de les línies que sorgeixen del flux reflexiu, no fixades a objectes o formes, sinó a formulacions expressades en formats diversos. D’aquesta manera, el projecte i els seus col·laboradors podien transmetre la seva idea des d’una correspondència directa amb els paràmetres que influeixen en l’espai social viscut i en els vincles transformadors entre art i societat i el seus codis i valors.

Arquitectures del discurs s’organitzava al voltant del sentit de dérive comissarial en el marc d’una institució artística, en el lloc on conflueixen la sala d’exposicions i la biblioteca (nivell 1 de la Fundació Antoni Tàpies). Els actes que tingueren lloc a la biblioteca es van estendre també a la sala d’exposicions, i viceversa. El projecte traduïa el punt de trobada d’ambdues sales -arquitectònic i sòlid- en conceptes espacials: d’intercanvi, moviment i informació. El format híbrid de l’exposició provenia, en part, dels punts d’ancoratge que seleccionava el projecte a partir del marc de referència específic de cada participant, amb la intenció d’interrelacionar i subratllar una diversitat d’enfocaments, amb apel·lacions al sentit visual i a altres sentits, i a una intenció d’informació/comunicació que anava des de nous materials impresos, esdeveniments i mitjans de comunicació fins a intervencions arquitectòniques. En conjunt, es posava de relleu una poètica associativa de construcció, que articulava les noves formes que es posen en joc a través de l’imaginari social generat per una cultura de restriccions.

El caràcter d’Arquitectures del discurs expressava la influència dels marcs teòrics en què es basa el projecte: des del discurs feminista fins a teories polítiques i mediàtiques. Aquests discursos estan associats a unes pràctiques culturals i artístiques compromeses i crítiques des de nombroses posicions. Arquitectures del discurs feia una recerca i un plantejament que suggeria una funció que els actuals comissaris d’exposicions encara han de reconèixer com a seva: la tasca de permetre i mantenir amb eficàcia unes relacions crítiques obertes que expressin els vincles entre la pràctica artística, les institucions, la cultura viscuda del dia a dia i l’espai social. I aquest reconeixement ha d’adoptar la forma de diàleg i comunicació.