Arxiu F.X.: La ciutat buida

Un projecte de Pedro G. Romero.
www.fxysudoble.org

Una aproximació a la construcció política de la ciutat moderna, destinada a posar de manifest la relació que hi ha entre els comportaments i les formes de la nostra comunitat i el gest iconoclasta. L’eix vertebrador d’aquesta aproximació és el projecte expositiu Arxiu F.X.: La ciutat buida. Comunitat. Al voltant seu s’articulen tres projectes complementaris, Rodalia, Excèntrics i Subterranis, els quals complementen des de diferents camps la visió sobre la construcció del projecte modern articulada en l’Arxiu F.X.

Arxiu F.X.: La ciutat buida

L’Arxiu F.X. opera al voltant de les taxonomies i els “classificands” que relacionen el llenguatge i el que és real. La base d’aquestes operacions és un vast arxiu d’imatges de la iconoclàstia política antisacramental a Espanya entre 1845 i 1945, imatges que s’ordenen sota un índex crític de termes que provenen de les construccions visuals de l’ampli camp del projecte modern. Treballem des de finals dels anys noranta, ja sigui recopilant imatges i documents que mostren la importància que va assolir el fenomen a l’Estat espanyol des de finals del segle XIX fins a mitjan segle XX, ja sigui activant la reflexió sobre aquest tema mitjançant seminaris i publicacions, o bé activant des de les pràctiques artístiques, socials i polítiques la rellevància de la iconoclàstia com a element constitutiu dels comportaments i les formes de la nostra Comunitat.

En tot aquest temps s’ha fet una intensa tasca arqueològica i s’han realitzat nombrosos experiments sobre les diferents operacions que la iconoclàstia porta a terme per, d’alguna manera, legitimar gran part de la nostra percepció del que és real. Aquestes eines constitueixen un cabdal, teòric i pràctic, d’aproximacions al món que l’Arxiu F.X. vol ara aplicar al nostre àmbit més immediat.

Arxiu F.X.: La ciutat buida presenta ara una aproximació a la construcció política de la ciutat moderna, de la mateixa manera que es preparen Arxiu F.X.: Una violència pura, sobre la gestió social de la por, o Arxiu F.X.: L’economia zero, sobre el significat cultural de la despesa.

Després de dos anys treballant sobre les construccions visuals i la iconoclàstia, els espais sagrats i la seva profanació, Arxiu F.X.: La ciutat buida ha desenvolupat una sèrie concreta de les eines que es proposa aplicar sobre el present, una mena d’instrumental amb el qual començar a urbanitzar la província del nihilisme. Sovint els treballs de representació de les arts visuals s’han vinculat políticament als límits de la ciutat, les vores conceptuals on es produeixen els conflictes polítics més evidents -bosses de marginalitat, noves ciutadanies, renovació de les formes de treball, neourbanismes, etc.- i han provocat gairebé sempre redundàncies i cacofonies, o si més no excessos de retòrica i reiteracions tautològiques darrere aquest esforç de l’imaginari. I és que la mateixa violència de qualsevol conflicte polític i les seves modernes tècniques d’aparició i comunicació ja es representen suficientment i de forma autònoma sense que calgui cap intermediació.

El nostre experiment té lloc en el mateix centre de la ciutat -entesa aquesta com la comunitat, el buit del món on ens toca viure-, aquella ciutat buida que ha estat desproveïda dels seus principals sabers polítics, presa com a exemple de ciutat en la qual en aparença “no passa res”, o per dir-ho d’una altra manera, de ciutat “despolititzada”, és a dir, en la qual la “polis” ha deixat d’existir. On més clarament se’ns presenta aquesta ciutat buida és als afores, per això Badia del Vallès, la ciutat més jove de l’Estat espanyol, és el nostre subjecte-objecte de coneixement. Agraïm a Badia del Vallès la seva transparència, però no ens enganyem, el buit del qual estem parlant es produeix en el cor mateix de la ciutat capitalista moderna.

Ciutat Badia o Badia del Vallès és una ciutat nova, un polígon d’habitatges en la perifèria de Barcelona que mostra de manera significativa la vigència dels problemes de la ciutat moderna davant la conversió dels centres històrics urbans en parcs temàtics i la dispersió postmoderna de les noves zones residencials, que parlen ja d’un altre tipus d’urbs. L’elecció de Badia del Vallès com a lloc, com a camp d’operacions, es deu a una sèrie de condicions -procedència heterogènia dels seus habitants, una història recent, clausura topogràfica, reconfiguració contínua dels seus edificis, predomini de l’habitatge social, cicle festiu en construcció, progrés en l’associacionisme ciutadà, estadi habitacional, autogestió de la independència, etc.- d’entre les quals la condició principal quedava expressada per l’absència total de marques -emigració, precarietat, especulació, etc.- de les quals ha abusat la violència estètica contemporània. Com a guia indispensable de les nostres incursions a Badia del Vallès hem utilitzat el treball de Valentín Roma.

La paradoxa que es produeix en observar la potència política que batega en el cor de la ciutat buida -sense “polis”, és a dir, sense política- va ser el primer indicador que ens va assegurar que Badia del Vallès seria el nostre lloc de treball.

Que el perímetre del polígon d’habitatges que dibuixa Badia del Vallès representi la forma de la Península ibèrica i que la disposició i el nom dels seus carrers -Algarve, Bètica, Mediterrània, Menorca, etc.- s’adeqüi perfectament a aquesta cartografia ens va possibilitar la metonímia per fer de Badia del Vallès la ciutat per excel·lència. Aquest va ser el nostre segon indicador.

El tercer va aparèixer al llarg d’una conversa en la seu de l’associació de veïns de Badia, que també és la funerària municipal, amb el seu president Andrés Llantadas i el seu secretari, que minuts abans ens havia ofert comprar loteria. La conversa va girar al voltant dels problemes d’habitabilitat de la ciutat, de com en el procés de conversió d’un polígon d’habitatges abandonat al barraquisme vertical s’havia constituït la Comunitat de veïns i com aquesta Comunitat s’havia construït a partir de les diferents lluites veïnals per obrir accessos, millorar escales, aixecar el paviment, exigir ascensors, elevar el nivell de vida. Per a aquests veïns singulars, Badia tornava a existir cada cop que els seus habitants sortien al carrer a reclamar alguna cosa, feien política fent ciutat i això era el que, contradictòriament, les polítiques municipals i generals volien suprimir, buidant de contingut polític la vida de la seva gent. Així es va activar el nostre tercer indicador, que presta una atenció especial a com les persones, tot i la naturalesa del poder per fer de les nostres urbs el seu Capital, han sabut fer-se la seva pròpia Comunitat.

A més, en La ciutat buida hem comptat amb la col·laboració de Juan José Lahuerta, Enrique Vila-Matas i Manuel Delgado, als quals es va convidar a treballar paral·lelament a l’Arxiu F.X., recorrent espais comuns però també diferint per diversos camins i viaranys, treballs que es presenten en diferents esdeveniments: Rodalia -Juan José Lahuerta amb la participació d’Ángel González García, Francesc Muñoz, Itziar González Virós, Maria Rubert de Ventós, José Luis Oyón, Ivan Bercedo i Jorge Mestre-, Excèntrics -Enrique Vila-Matas amb la participació de Justo Navarro, Antonio Molina Flores, Francisco Correal, Alfredo Valenzuela, José Antonio Garriga-Vela i Laura García Lorca- i Subterranis -Manuel Delgado amb la participació de Gerard Horta, Deborah Fernández, Andrea Avaria, Marc Dalmau, Santiago Subirats, Teresa Tapada i Lucrezia Miranda.

Comunitat

Comunitat és el nom amb el qual es presenta el conjunt de treballs que l’Arxiu F.X. ha dut a terme per a La ciutat buida. En una posada en escena que és alhora teatre i gest, es posen en joc construccions visuals de tot tipus -imatges, passatemps, organitzacions, accions, participacions, sorolls, llenguatge- que gestionen una manera diferent d’enunciar el discurs en el qual els valors gestuals del teatre resten als treballs valor d’exposició.

En aquest sentit, el teatre és un estri amb el qual presentar els treballs a la manera d’una “composició de lloc”, que, alhora, funciona coreogràficament, com un teatre mental. Es tractava de posar en escena un arxiu i les seves funcions en relació amb la construcció de la ciutat. Una imatgeria tòpica ens remet a aquestes escenografies: des de la vella emblemàtica fins a l’escena que tanca Ciutadà Kane d’Orson Welles, per exemple, l’arxiu “es fa” ciutat. Un teatre i el seu doble, donant a la conjunció “i” els mateixos valors de demolició, de buidament, que va consignar Antonin Artaud: “un instrument que no separa sinó que obliga el teatre a doblar-se sobre la realitat.” Per a l’Arxiu F.X. aquest espai de presentació dels treballs apareix com un lloc de llocs en aquesta mateixa forma de doblar-se sobre el que és real, però també de doblegar-s’hi, ja que dotar cada peça del valor d’una eina és també fruit d’aquest intent de restar valor d’exposició a cada un dels treballs.

Així, l’afirmació “això no és una exposició” pot inscriure’s com a frontispici a la porta d’entrada de la sala, i no és que es tracti d’un laboratori, ni d’un work in progress, ni d’una obra en construcció, sinó que la mateixa naturalesa d’aquest treball és la que exigeix posar entre cometes l’espai tradicional d’exposició del qual fa ús. Tot i que l’espai es construeix amb els materials que s’exposen, aquests no apunten cap a l’obra acabada, no tenen la seva finalitat en aquest monument, sinó que més aviat tendeixen a dibuixar operacions d’intermediació, més aviat fan de cada cosa un mitjà. El recurs teatral funciona així com un mur de contenció que ens evita la colonització d’espais de la realitat que la violència estètica acaba convertint en capital.

Tota l’exposició és portàtil, cap en un llibre, i aquesta disposició treballa també en la direcció de restar valor d’exposició a les coses. La construcció, la bastimentada de tota la ciutat funciona a la contra d’un teatre de la memòria; així, el que posa en joc és més aviat un “art de l’oblit” davant d’una ars mnemònica totalitzadora, amb el mateix sentit crític que volia donar Michel Foucault a la tecnologia de l’arxiu.

Etimològicament, d’una forma evident, els espectadors d’aquesta exposició fan Comunitat en el sentit que reben una mateixa comunicació. Subratllar-ne en el muntatge el caràcter polifònic també és part de la feina de l’Arxiu F.X. Els visitants, com a habitants de la Comunitat, són per un moment més actors que espectadors. Tanmateix, l’exposició pública de tots aquests treballs no persegueix més que convidar els visitants, els espectadors, aquests actors, que sumin les seves expectatives, les seves actituds, els seus gests a la gran màquina de treball de l’Arxiu F.X. Com a veritables ajudants, els visitants actors espectadors de l’exposició han de trobar el seu “Mac Guffin” amb el qual fer recorregut, deixar rastre, dibuixar el terra i l’aire de la instal·lació. Convoquem doncs en aquest escrit aquests ajudants perquè ens serveixin de guia en aquesta exposició, actors amb els quals travessar aquest escenari.