Indivisuals

Estaria disposat a trucar de franc per telèfon des d’una cabina pública però amb la condició que tothom l’escoltés?

Li importa fer publicitat de la seva vida davant els altres quan, per exemple, fa servir el telèfon mòbil?

S’adona que gràcies -en part- a les tecnologies observem la realitat a través dels ulls dels altres?

Ha notat que des que té correu electrònic i telèfon mòbil treballa més però també se sent més tranquil i reconfortat?

Percep l’espai públic com si es tractés d’un escenari, poblat d’actors i actrius que interpreten els seus papers?

Preguntes d’aquest tipus són les que pretenia plantejar a l’espectador l’exposició Indivisuals. Nou artistes van reflexionar des d’òptiques diferents sobre com la percepció social està mediatitzada per la tecnologia i les tècniques dominants de socialització. Però sense grans artefactes, només sometent les nostres actituds socials quotidianes a una mena d’experiment, a diversos experiments.

Indivisuals no va ser una exposició de tecnologia. Pensar críticament sobre els mitjans i les seves pràctiques reals significa obligar les tecnologies a parlar sobre qüestions i interessos que queden més enllà d’elles mateixes. Les reflexions plantejades a Indivisuals no naixien en cap cas de les màquines, sinó de raonaments socials, que posteriorment eren sotmesos a la mediació tecnològica. Coses que tothom coneix bé.

La tecnologia que tenim és fruit de la desaparició progressiva de l’espai públic, de l’erosió constant del compromís social i de l’enorme soledat social i política en què viu l’individu modern. S’ha acusat les tecnologies d’aïllar la gent i que, mitjançant el confort que ofereixen, fiquen la gent a casa o l’obliguen a replegar-se cap a l’interior. Tanmateix, la tecnologia no ha provocat aquest efecte: la tecnologia només és l’espectacle que converteix aquest procés en fascinant. La realitat última és la urgència de l’home modern per comunicar-se amb els altres, per expressar-se. Mancat de canals d’expressió política, laboral i social, d’espais de socialització “compromesa”, més enllà de la fàbrica o de l’oficina, i sotmès al bombardeig d’un espai comú, basat únicament en el consum i en l’espectacle, l’individu modern està obsessionat per parlar amb els altres.

Les tecnologies de la comunicació i la informació (TCI) ofereixen llocs ideals per fer-ho. La connectivitat ho és tot en el discurs social actual, perquè crea espais comuns. Tanmateix, no crea comunitats més vinculants. Les TCI s’han convertit en l’espai social, que és atès per ens “indivisuals” que es comuniquen a través de pantalles, vidres, visors, botons, i persegueixen una solució al buidat social que impera.

D’altra banda, la societat actual ha adoptat com a valors essencials la mobilitat i la portabilitat. La implantació de les TCI portàtils i l’ús que se’n fa ens indica la necessitat de replantejar-nos el que considerem “privat” i “públic”: en portar la nostra privacitat a l’espai públic, i l’espai públic al nostre món privat, es desdibuixen les fronteres i les funcions clàssiques que l’individu capitalista havia assignat a ambdues categories.