Steve McQueen

La Fundació Antoni Tàpies va presentar l’obra més recent de l’artista i cineasta britànic Steve McQueen (Londres, 1969), Caribs’ Leap / Western Deep [El salt dels caribs / Western Deep, 2002], juntament amb les obres Bear [Ós, 1993], Just Above my Head [Just damunt del meu cap, 1996] i Exodus [Èxode, 1992-1997].

El 1994 Steve McQueen presentava al Royal College of Art de Londres l’obra Bear (1993), amb la qual va guanyar el premi Turner d’aquell any. D’aleshores ençà, McQueen ha realitzat una sèrie d’instal·lacions fílmiques que es caracteritzen per adoptar una presència monumental en ser projectades de paret a paret i del terra al sostre. Aquestes obres exploren la relació entre el mitjà i l’espectador, i converteixen l’experiència visual en una pràctica corporal que va més enllà de la mera visió. La presència física aclaparadora i la immediatesa de la imatge transformen l’encontre entre l’espectador i la pel·lícula en un acte d’abast sensorial.

Les referències visuals de Steve McQueen, més obertes que no pas dogmàtiques, van des dels clàssics de la cinematografia (Dziga Vertov, Jean Vigo, Buster Keaton, Carl Dreyer, Robert Bresson) fins a Billy Wilder i Bob Raffelson, i des del cinema experimental (Andy Warhol) fins a les performances de vídeo dels anys seixanta i setanta (Nauman, Acconci, Graham), passant per la fotografia de Rodchenko i Man Ray. La seva manera de filmar, directa i sense una duració determinada, remet al subjecte, al temps de la vida i a la vulnerabilitat. En aquest sentit, McQueen reconeix la influència de la improvisació dels músics de jazz (Miles Davis, Thelonious Monk), la interpretació física i sonora de Glenn Gould al piano o el moviment de la càmera i els encadenaments del cinema de John Cassavetes. El mètode de treball de Steve McQueen ens remet també a un estadi primerenc del cinema -mostrat en circs, fires i exposicions universals- en el qual, com passa en el cinema expandit, les projeccions van més enllà dels límits de la pantalla tradicional per incloure el cos dels espectadors.

Steve McQueen va presentar Caribs’ Leap / Western Deep (2002) a la Documenta 11 (2002), una instal·lació encarregada per Artangel (Londres) i Documenta (Kassel) amb el suport de Heinz i Simone Ackermans, i produïda per Artangel, Documenta i Illuminations Films amb la col·laboració del Museu de Arte Contemporãnea de Serralves (Porto) i la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona), i amb la contribució de The Arts Council of England, The Henry Moore Foundation i Marian Goodman Gallery.

D’una banda, un esdeveniment històric serveix de punt de partida de la pel·lícula Caribs’ Leap: el suïcidi en massa dels indígenes caribs de l’illa de Grenada el 1651 com a resistència a la invasió del seu territori per part de les forces franceses. McQueen representa cossos de diferents edats caient indefinidament sobre un fons lluminós, conjuntament amb escenes de l’illa i els seus habitants. D’altra banda, a Western Deep McQueen ens condueix al fons d’una de les mines d’or més profundes del món, a Sud-àfrica. McQueen construeix unes imatges opressives i claustrofòbiques a partir de llums intermitents i sons bruscs, successions interminables de parets rocoses i fragments de cossos amarats de suor. Aquesta obra planteja dues formes extremes de violència a la qual es pot sotmetre l’ésser humà: la dominació colonial i el treball esclau.

Bear (1993) és la primera pel·lícula de Steve McQueen i mostra la lluita entre dos homes que alternen relacions i gestos ambigus d’agressivitat i atracció eròtica. Com passa en la majoria de les seves instal·lacions fílmiques, la interacció física de l’espectador amb la imatge projectada produeix un sentiment de dislocació espacial que s’accentua en aquest cas pel fet que la pel·lícula no té so i és la respiració mateixa de l’espectador la que completa la projecció. Així mateix, l’alternança dels cossos dels lluitadors, sencers o fragmentats, amb escenes de l’espai de l’acció produeix un efecte de realisme que serà una constant en el treball de McQueen, ja sigui per exposar-lo o per subvertir-lo.

Just Above my Head (1996) deu el seu títol a l’obra homònima de l’escriptor nord-americà James Baldwin. La pel·lícula mostra el cap de l’artista caminant sota un immens cel blanc, entrant i sortint de la pantalla segons s’orienti el seu pas en relació amb el moviment de la càmera, i al final apareix la seva figura completa envoltada d’arbres. La referència de McQueen a l’obra literària i crítica de Baldwin demostra un interès per algunes formes de literatura en les quals la presència africana negra sorgeix com una amenaça.

Exodus (1992-1997) és una pel·lícula que pren com a punt de partida el títol d’un disc de Bob Marley. El film mostra dos homes cosmopolites, vestits amb elegància, que transporten dues palmeres entre la multitud d’un carrer londinenc. La citació a la narrativa de dislocació i retorn a la terra promesa de Marley vista en el context de la immigració dels afrocaribs esdevé humorística i irònica.

Steve McQueen és subversiu en la seva manera de transmetre contingut polític: utilitza un llenguatge amb una poètica particular, no exempt de narrativitat, tot i que fa servir uns codis d’expressió atípics -desviats de les formes artístiques i documentals convencionals- que l’espectador ha de saber desxifrar.

L’exposició es va acompanyar de la publicació Steve McQueen. Caribs’ Leap / Western Deep, editada per Artangel, Documenta, el Museu de Arte Contemporânea de Serralves i la Fundació Antoni Tàpies. Aquesta publicació, profusament il·lustrada, inclou un text de Jean Fisher.