Projecte Extramurs 2026. Dora García

La tercera edició del projecte Extramurs s’iniciarà en el marc de l’obertura del Festival Grec 2026 i comptarà novament amb la col·laboració estable d’Eina Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona i Centre d’Art La Capella. En aquesta ocasió, l’artista convidada a concebre la ciutat com un espai d’intervenció, mediació i pensament serà Dora García (Valladolid, 1965).

Extramurs és una iniciativa del Museu Tàpies que parteix d’un enfocament multidisciplinari i plural, i que s’articula a partir de tres grans eixos conceptuals: el diàleg interinstitucional, el diàleg amb l’espai públic i el diàleg amb el medi ambient. Aquest plantejament afavoreix la reflexió entorn de qüestions contemporànies i el desplegament d’un programa deslocalitzat i intermitent, capaç de reformular la manera com les institucions artístiques s’impliquen en el seu context urbà, social i ecològic.

La invitació a Dora García respon a la voluntat d’abordar aquestes qüestions des d’una pràctica artística profundament vinculada a la performance, la narració i la psicologia col·lectiva. El seu treball, centrat en la figura de l’espectador, la veu dissident i la construcció de relats alternatius, ofereix una oportunitat per explorar la ciutat com un espai de pensament crític i d’experimentació social.

Línies de temps / resurrecció és un projecte artístic concebut per l’artista Dora García que es desplega en un conjunt d’intervencions, accions performatives, investigacions col·lectives i projeccions cinematogràfiques que ocupen l’espai públic, el museu, la ciutat i els seus marges simbòlics. El projecte proposa una constel·lació de pràctiques que, tot i adoptar formes diverses, comparteixen un nucli conceptual comú: la idea de resurrecció com a justícia, entesa no en un sentit religiós o metafísic, sinó com una eina crítica, política i històrica per pensar les formes de violència, exclusió i resistència que travessen el present.

En aquest sentit, la noció de resurrecció com a justícia beu de fonts literàries, musicals i polítiques que van des de Vladimir Maiakovski fins a Gal Costa, passant per Sylvia Rivera, Walter Benjamin o Elias Canetti. En totes elles, la resurrecció apareix com una demanda radical: la necessitat que allò que va ser silenciat, violentat o sacrificat pugui tornar a parlar, a existir i a transformar les condicions del present. La cançó O Amor, interpretada per Gal Costa i basada en el poema Amor 3 de Maiakovski, esdevé un text clau dins del projecte. El seu clam –«Ressuscita’m, encara que només sigui perquè sóc poeta i anhelava el futur»– articula una visió de la resurrecció com a horitzó històric, com una forma de justícia que només pot arribar quan les estructures quotidianes d’opressió, misèria i sacrifici siguin desmantellades.

Dora García concep aquest projecte com un exercici d’escolta i d’interpel·lació col·lectiva, on el passat no és un temps tancat, sinó una força activa que retorna per qüestionar els discursos dominants i les estructures de poder contemporànies. La resurrecció, en aquest marc, no és tant el retorn literal dels morts com la possibilitat de reparar simbòlicament injustícies que continuen operant en el present. García ens convida a entendre la resurrecció com una pràctica activa: recordar, reactivar, tornar a dir i tornar a fer allò que va quedar interromput. En aquest sentit, el projecte no ofereix respostes tancades, sinó espais compartits de pregunta, d’escolta i de resistència.