Parafaragamus

Antoni Tàpies

Parafaragamus

1949

Oli sobre tela

89 x 116 cm

44

Ateses les limitacions del coneixement artístic de Tàpies fins a aquest moment, el seu accés, per mitjà de Joan Prats, a l’obra de Picasso, Klee, Ernst i, sobretot, Miró, que vivia en aquells dies a Barcelona, va ser tan transcendental en el desenvolupament de la seva carrera que, fins i tot anys més tard encara recordava amb exactitud les obres que havia vist a l’estudi de Miró. (…)
 
Tàpies va descobrir l’obra de Paul Klee un any més tard que la de Miró; i en un quadre de 1949, Parafaragamus, ja s’observa que, al costat d’aspectes típicament mironians, apareixen també elements derivats de l’art de Klee. Com aquest, Tàpies representa un element floral no des de fora, sinó des de dins, i descriu el món interior de la flor d’una manera fantàstica, més enllà de qualsevol restricció visual. Així mateix, un dels motius centrals de Parafaragamus és una perspectiva en escaquer que al·ludeix a la pintura de Klee. Per acabar, en aquesta i altres obres, Tàpies superposa, com Klee, unes formes planes, triangulars i quadrades sobre un fons tridimensional; és a dir, la pintura és concebuda alhora com a superfície i profunditat.(…)
 
Com en tantes obres d’aquest període, va ser el poeta Joan Brossa –l’obra dramàtica del qual també estava influïda per Miró en aquella època– qui li va suggerir el títol de Parafaragamus a Tàpies. Sens dubte, durant els anys de l’anomenat moment surrealista de Tàpies, hi va haver una certa simbiosi entre aquest i Brossa, el qual va exercir una influència captivadora sobre l’artista i el va incentivar precisament en aquells aspectes que apropaven més la pintura de Tàpies al surrealisme de la seva obra dramàtica i poètica. Tàpies va ser conscient que Brossa l’estava estimulant en una direcció determinada i aviat va decidir d’explorar altres camins.
 
Extractes de Manuel J. Borja-Villel, "La col·lecció", Fundació Antoni Tàpies (Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1990).